Setmanes enrere publicàvem a les nostres xarxes socials que havíem vist, tant al Bisaura com al Collsacabra, rebrots més o menys significatius en boixedes que havien estat totalment defoliades durant els dos o tres anys anteriors per la plaga de la papallona asiàtica. Lamentablement, en les setmanes posteriors el nostre optimisme se n’ha anat en orris: hem tornat a trobar erugues als pocs boixos que havien rebrotat a la zona de la riera de les Gorgues, n’hem observat una presència important al Moianès i els amics de la Morera del Brull han fet públiques imatges que demostren que també ha arribat al Montseny.
La Cydalima perspectalis – que així es diu la bestiola – té el seu origen al sud-est asiàtic. Va aparèixer a Europa per primer cop a Alemanya, el 2004, i des d’aleshores ha avançat sense aturador per mig continent. El 2014 es va observar per primer cop a Catalunya – en concret a Besalú – i en els darrers anys ha arrasat amb la pràctica totalitat dels boixos de la Garrotxa i d’importants sectors d’Osona i el Ripollès, a més d’aparèixer de manera més puntual en comarques tan distants entre sí com el Garraf, el Montsià, el Bages o el Pallars. La perspectiva, a mig termini, és que Catalunya es quedi sense boixos o amb una presència testimonial d’ells; fet que és especialment greu en tractar-se d’una espècie arbustiva que al nostre país és per tot arreu, que creix en tot tipus de sòls, a qualsevol altitud i associada a qualsevol mena de bosc.
La ràpida expansió i els gravíssim danys que causa la Cydalima perspectalis tenen diverses causes. Unes són intrínseques a la pròpia espècie: no només és particularment voraç – es menja les fulles de la planta i, si aquestes s’acaben, ataca el tronc fins que l’arbust acaba morint – sinó que es multiplica a gran velocitat, completant entre tres i quatre cicles eruga-crisàlide-papallona cada any. Però el principal fet que explica el seu esclat poblacional és la manca de depredadors, que és quelcom habitual quan una espècie apareix en un ecosistema que no és el seu.
Perquè aquesta és la pregunta: Què coi hi fa una papallona pròpia de la Xina, del Japó o de Corea a Alemanya o a Catalunya? Doncs tot apunta que va arribar a Europa en una partida de boix ornamental. Sí: algú va comprar a un proveïdor xinès un arbust per a jardineria que a Europa ens surt per les orelles. Un altre dany colateral, doncs, de la mundialització de l’economia i de les transaccions comercials a escala planetària.
La Globalització podria haver estat un gran “invent”. La interdependència econòmica i política a gran escala podria haver servit per estendre els drets de la classe treballadora o per internacionalitzar una legislació ambiental que contribuís a fer més sostenible l’activitat humana. Però no ha estat el cas. Com a espècie hem decidit de manera majoritària que, si és més barat plantar als nostres jardins boixos xinesos, poc importa que aquests hagin viatjat milers de quilòmetres; ni que hagin estat produïts en unes condicions laborals i mediambientals que no compleixen cap dels estàndards que apliquem a casa nostra; ni que portin incorporada una espècie invasora que acabi esdevenint una plaga als nostres ecosistemes, com tantes altres ho han fet abans: del musclo zebra a la vespa asiàtica, passant pel cranc americà, el cargol poma o la tortuga d’orelles vermelles.
El problema primari – la preservació del boix – no té solució: els tractaments fitosanitaris s’han mostrat eficaços de manera puntual i poden servir per salvar espècimens de jardineria o alguns que, per la seva singularitat, mereixin el sobreesforç i el sobrecost. Però a nivell forestal el remei és pitjor que la malaltia – no es tracta de remeis específics i acabarien matant no només l’eruga del boix, sinó tota cuca que bellugui al seu voltant – i els programes experimentals a base de trampes de feromones no estan donant resultats massa esperançadors.
Queden, però, molts dubtes per resoldre. Què passarà amb la ingent quantitat de biomassa malalta o morta que hi haurà als nostres boscos? Com afectaran als ecosistemes forestals – és a dir, cap a quins nous equilibris transitaran – els canvis biològics, físics i químics associats a la desaparició del boix? – el més evident, però ni de llarg l’únic, l’augment de la lluminositat i la temperatura en uns boscos més esclarissats. Són qüestions que anirem veient amb el pas dels anys i que de ben segur ocuparan als tècnics i als científics. Mentrestant fora bo que els humans aprenguéssim la lliçó; somiar surt de franc, com ho fèiem nosaltres fa unes setmanes veient rebrots als boixos de Vidrà.