Mentre escrivim aquestes ratlles, Grècia i Turquia cremen víctima dels incendis forestals més greus en dècades; a mitjans de juliol, Alemanya i Bèlgica patien les seves pitjors inundacions en molts anys; en els darrers dies de juny, la costa occidental del Canadà i dels Estats Units eren víctimes de la més desbocada onada de calor de la seva història. Són només tres exemples, espaiats per poques setmanes, de fenòmens naturals extrems vinculats amb l’escalfament global antropogènic del nostre planeta. Aquesta mena de catàstrofes seran, a curt termini, cada vegada més freqüents i més virulentes; així ho afirmen totes les projeccions de futur realitzades per experts com els del l’Intergovernmental Panel on Climate Change. Aquests mateixos experts indiquen, no obstant, que malgrat tot encara hi ha marge per revertir – ni que sigui parcialment – aquesta tendència, i que qualsevol oportunitat passa per una reducció ràpida i quantativament significativa de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molt particularment del diòxid de carboni provinent de la crema de combustibles fòssils.
En paral·lel a l’emergència climàtica que vivim, la Terra avança – més o menys lentament, per ara – cap a una sisena extinció massiva d’espècies. Les cinc anteriors – la més coneguda i la darrera de les quals, datada fa uns seixanta-cinc milions d’anys, va acabar amb la meitat de la biodiversitat existent, inclosos tots els dinosaures terrestres – tingueren causes naturals: l’impacte de meteorits i l’extrema violència de l’activitat volcànica van alterar de tal manera i a tal velocitat les condicions ambientals que no van deixar marge perquè molts dels éssers vius preexistents s’adaptessin. En aquesta ocasió, però, la desaparició d’espècies està provocada per l’home i té tres causes fonamentals: el ja citat escalfament global, la contaminació de l’aire, de l’aigua i del sòl i la pèrdua d’ecosistemes; causes totes parcialment reversibles si hi ha voluntat per part de les elits polítiques i econòmiques que ens governen.
Ens trobem, doncs, immersos en una doble crisi mediambiental a escala planetària que tindrà – que ja té – derivades en forma de crisis socials, econòmiques i humanitàries i davant de la qual hi ha – si més no aparentment – cert consens a l’hora de fer-hi front; així consta en documents com l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible, aprovada per l’ONU el 2015 i que la pràctica totalitat de governs mundials – entre els quals l’espanyol i el català – diuen haver fet seva. Coincidint amb això, la pandèmia de la Covid19 semblava haver-se convertit en un punt d’inflexió a l’hora de replantejar determinades polítiques: tot apuntava, per exemple, que era possible qüestionar el creixement exponencial de la mobilitat de persones i mercaderies d’una punta a l’altra del planeta sense ser tractats com a radicals de vet a saber què i fins i tot des d’una perspectiva economicista a més d’ecologista.
Doncs bé: És en aquest context que, després d’una negociació exprés i mig d’amagatotis, el Gobierno de España i el Govern de la Generalitat han aprovat l’ampliació de l’aeroport del Prat; una ampliació destinada a augmentar significativament la seva capacitat operativa – és a dir, a moure més gent i més càrrega a més distància – i que, de dur-se a terme, afectaria de manera irreversible el delta del Llobregat i, molt particularment, l’estany de la Ricarda. No ha estat cap inconvenient que el sector de l’aviació sigui l’únic que a Europa hagi incrementat les seves emissions de CO2 en els darrers anys: ni més ni menys que el 129% des de 1990, segons dades de la pròpia Unió Europea. Tampoc no sembla que resulti un problema que la Ricarda estigui inclosa al Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya i a la Xarxa Europea Natura 2000 per la seva enorme riquesa en termes de biodiversitat i per la seva vulnerabilitat en trobar-se en un entorn extremadament humanitzat. Tant se val que l’Agenda 2030 que Madrid i Barcelona diuen haver incorporat als seus programes de govern situïn com a prioritats – textualment – “combatre amb urgència el canvi climàtic i els seus efectes” o “protegir, restaurar i promoure l’ús sostenible dels ecosistemes terrestres (…) i detenir la pèrdua de la biodiversitat”.
Pensa globalment, actua localment; aquesta ha estat una màxima que, en les darreres dècades, ha esdevingut un dels lemes del moviment ecologista d’arreu del món. Els nostres governants diuen pensar globalment i estar enormement preocupats per l’emergència climàtica i per la degradació de la Biosfera a escala planetària, però les seves actuacions a escala local no són, si més no en casos com el de l’ampliació del Prat, coherents amb els objectius que diuen pretendre. Així les coses esperem que, com tantes altres vegades ha succeït, la mobilització popular sigui el que els obliga a rectificar.
A la Ricarda, menys avions i més bernats pescaires!