(Article publicat a la revista Estris de la Fundació Pere Tarrés el passat mes de maig)
Des que la majoria dels humans vam començar a compartir l’espai urbà, el medi natural va esdevenir un indret on socialitzar-se tot gaudint del temps de lleure, ja fos trobant-se per dinar al voltant d’una font o fent rotllanes per ballar a l’herba d’un prat; la necessitat de sentir-se en contacte amb la natura és quelcom intrínsec a la persona. Amb l’aparició de l’esport com una forma d’esbarjo aquesta crida ancestral va començar a prendre noves formes, entre les quals la pràctica de l’excursionisme.
A Catalunya aquesta nova activitat va créixer ràpidament, fet que va portar a la fundació d’innumerables centres excursionistes, esplais i d’altres organitzacions destinades a la pràctica i al foment dels esports de muntanya. Però el cert és que sovint aquests espais eren molt més que clubs destinats a realitzar un exercici físic; de fet, no foren pocs els casos en què existia – i existeix, encara – una estreta vinculació entre aquestes entitats esportives i un ampli teixit associatiu: parròquies, associacions culturals, grups científics i fins i tot partits polítics i sindicats.
Aquestes sinèrgies entre l’excursionisme i la societat civil tenen una explicació ben senzilla i que no és altra que l’indret on transcorre tot plegat. La natura és l’espai idoni no només per a la socialització, sinó també per a la descoberta i per a l’aprenentatge. És l’escenari on s’ha desenvolupat la història i on aquesta ha deixat un rastre que ens recorda des de les grans gestes fins als oficis ara perduts però que secularment van donar vida al territori; és el rebost d’on els humans ens hem abastit durant mil·lennis no només d’aigua i d’aliments, sinó també de remeis per a tota classe de mals, d’energia per moure les primeres màquines, de foc per cuinar i per escalfar-nos; és el paisatge que, des de temps immemorials, ha inspirat els músics, pintors i poetes per crear les seves obres; és, en definitiva, un compendi de la nostra identitat col·lectiva present i passada.
Si sumem, doncs, les components social i intel·lectual ens trobem amb una activitat diferent de qualsevol altra; una activitat, a la vegada, amb unes potencialitats enormes a l’hora de forjar relacions humanes basades en la recerca no només d’un benestar físic sinó també emocional i espiritual. D’aquesta manera, la pràctica de l’excursionisme i de la resta dels esports de natura va esdevenir per a moltes persones una forma de vida basada en valors com la superació, la solidaritat o la companyonia. En un context social i polític com el nostre, a més, els centres excursionistes i els esplais es convertiren en petits oasis de llibertat en tant que la seva activitat, per naturalesa, sovint escapava a la grisor i al control que ho impregnaven tot. Els focs de camp, les nits als refugis, els llargs viatges en tren, les hores de travessa… van esdevenir eines d’integració i d’intercanvi d’experiències i de lliçons vitals entre persones vingudes d’arreu, de diferents ideologies i classes socials, de generacions amb visions sovint diferents del país i del món; persones que van aprendre que era possible – i, sovint, imprescindible – avantposar el benefici col·lectiu per davant de l’èxit particular, el grup per sobre de l’individu.
És evident que el món ha canviat i, amb ell, també la pràctica dels esports de muntanya. El transport públic ha estat en bona mesura substituït pel cotxe; els refugis de muntanya sovint semblen hotels de luxe; acampar, banyar-se en un gorg o fer un foc de camp són pràctiques que gairebé cal dur a terme mig d’amagat; tot allò que calia investigar sobre el terreny ara és a Internet. Tot això és cert, sí; però no implica que l’essència d’aquest excursionisme que pot resultar tan inspirador s’hagi de perdre necessàriament: en tot cas caldrà adaptar-la a les noves necessitats i als nous condicionants. Això és el que intentem fer a En Ruta Itineraris i per això és un projecte personal que parla en plural, perquè pretén conservar uns valors que es basen en la importància de la comunitat i que, entenem, són atemporals: que el primer triomf del grup és que ningú es quedi enrere; que no hi ha una bona excursió si no s’aprèn res de l’entorn ni dels qui t’hi acompanyen; que el millor de cadascú és millor encara si es posa a disposició de la resta. En això estem des de fa ja quatre anys, pandèmia de per mig: caminant i suant de valent, sí; però també – i sobretot – forjant amistats, generant complicitats i gaudint de riures i de converses, tot recordant que cada vegada que emprenem una excursió estem gaudint d’un llegat que faríem bé de trametre a les generacions futures de la millor manera possible.